Pensió d'aliments

En aquest cas, un matrimoni es divorcia i tenen una filla en comú. Encara que els dos pares mantenen l'autoritat parental compartida, la custòdia queda per a la mare. El conflicte real no és el divorci, sinó quants diners ha d'aportar el pare cada mes i què passa amb les anomenades despeses extraordinàries (les despeses que no entren en l'habitual del dia a dia).

La sentència de primera instància va fixar una pensió alimentària de 1.000 euros al mes (amb actualització anual) i va dir que les despeses extraordinàries necessàries es pagarien en proporció 60% el pare i 40% la mare. Entre aquestes despeses necessàries s'inclouen exemples típics com certes despeses mèdiques no cobertes, ulleres, ortodòncia o suports educatius.

Però l'assumpte es va complicar en apel·lació, ja que l' Audiència Provincial va pujar la pensió a 1.600 euros i, a més, va tractar certes despeses universitàries (estudiar en universitat privada o fora de Saragossa, amb gastos d'estada) com a “extraordinaris necessaris”, o sigui, com si fossin obligatoris per a ambdós pares.

El pare va recórrer i el TSJ d'Aragó li va donar parcialment la raó, ja que torna a la pensió de 1.000 euros perquè considera que la pujada no estava prou justificada, i corregeix la idea que la universitat privada o estudiar fora (si hi ha opció pública equivalent a la localitat) sigui automàticament una despesa “necessària”. En general, aquestes despeses es consideren extraordinàries no necessàries, i per tant han de dependre de l'acord. En el supòsit que no hi hagi acord, els paga qui decideix o proposa aquesta despesa.